Sovint em diuen que sóc massa sentimental. Que em perdo entre un reguitzell de paraules ensucrades que parlen molt d'emotivitat, de generositat i de la necessitat de ser bones persones. I és ben cert. Cada cop que m'he decidit a escriure quelcom sobre aquests temps complicats que ens està tocant viure no puc evitar pensar que ens en sortirem si apel·lem a la nostra capacitat de treballar conjuntament, si hi interactuem.
Aquests darrers mesos hem viscut moments de gran empatia. Hem aplaudit al personal que, jugant-se la salut, lluitava contra un enemic difícil, que treballava perquè poguéssim disposar de serveis públics, o perquè continuéssim tenint tot el necessari per passar el tràngol. Cada dia a les vuit, com un clau, ens trobàvem tots i totes al balcó i aplaudíem, parlàvem amb els veïns i veïnes que no havíem parlat mai, ens animàvem mútuament -fins i tot amb música- i ens dèiem "A reveure demà!" i esperavem que el demà fos millor. Què ha passat amb aquest esperit que ens unia? Potser l'hem perdut?
La meva part tan sentimental no vol, ni de lluny, creure això. He tingut la immensa sort de trobar en el meu camí qui m'ha sostingut en moments difícils recents. Persones de les quals he pogut aprendre que caure i aixecar-se després forma part de la vida. Persones que estableixen amb tu lligams amb nusos impossibles de desfer. Hi ha gent així, gent que deixa petjada. I és per això que em resisteixo a creure que hem tornat a ser la societat egoista i individualista de sempre. No. No és possible.
El feminisme té una de les paraules més boniques que podem trobar en el diccionari: sororitat. La sororitat és el lligam entre les dones, l'agermanament, i que ve dels objectius, de les experiències i de les preocupacions comunes. És la frase "el que et passa a tu ens passa a totes" que converteix el moviment en una onada imparable. Podríem trobar això? Aquest lligam? Una paraula que defineixi tan bé un sentiment compartit i extrapolar-la a tots els aspectes de la nostra vida? A la nostra relació amb els altres?
Ara veiem que als nostres pobles i ciutats han tancat negocis deixant famílies sense recursos; sectors com la cultura estan patint una crisi sense precedents; continuem sense apostar per una sanitat pública que s'ha vist és més que imprescindible; els i les professionals del sector educatiu treballen des de la incertesa i el més pur desemparament per part de les administracions; les entitats del tercer sector es veuen ja més que superades per la demanda..., la llista és llarga, molt llarga.
Potser ha arribat el moment de superar els desacords en els quals estem immersos des de fa ja massa temps, construir ponts i fer acció comuna. Deixem d'aixoplugar-nos en les banderes i en l'"és l'economia estúpid!", que alguns polítics ens col·loquen a totes hores davant els ulls -cant de sirenes- amb el partidisme com a únic objectiu. No cal caure en la mesquinesa d'alegrar-nos amb les entrebancades alienes i ajudem a aixecar-se al veí amb qui ahir aplaudíem plegats. Recuperar aquell esperit que es va generar el dia 15 de març, quan el més important era el "ens en sortirem".
El camí que tenim al davant és llarg i difícil però la història, que es repeteix cíclicament, ens ensenya que el que ens defineix com humans és la nostra capacitat de ressorgir després d'una catàstrofe i recuperar el perdut. Així que cal arromangar-se i posar-se a la feina. Caure i aixecar-se després. Deixar petjada.
